dissabte, 28 de gener de 2012

Persian Funk!!!

Quan Iran era ie-ié

Molts de nosaltres ni ens haguéssim imaginat que l'hermètica Iran hagués tingut una escena musical que va tenir la seva efervescència durant la dècada dels setanta. I els encarregats de mostrar-nos els tresors musicals oblidats i abandonats de molts indrets del món han estat de nou la gent del segell nordamericà, Secret Stash Records, una companyia que funciona com una agència d'investigació musical i que ens proposa una sèrie de recopilacions, que si musicalment no aporten massa, exòticament si que ho fan, només hem de recordar els volums dedicats al Soviet Funk, i que en aquest blog ja els hi vem dedicar el seu espai. Aquesta recopilació anomenada Persian Funk, ens endinsa per la música moderna iraniana de finals dels anys 70, quan els aires de llibertat eren molt presents a Iran gràcies al Shah de Persia, que va obrir i occidentalitzar a la societat iraniana gràcies a unes reformes que van tenir molta influència en la música, l'art i la cultura en general, fins el punt de crear el segell discogràfic Ahang  Roozen, això si sota control del Ministeri de Cultura iranià.

Persian Funk
La música que va néixer en aquesta època va estar molt influenciada pels sons americans i britànics, i la seva barreja de funk, rock, soul, jazz i música tradicional persa, va tenir una gran popularitat durant els anys 70, de tota manera molts dels grups d'aquesta època com Googosh i Shamaizadeh, autèntics ídols del pop iranià,  feien versions de clàssics del pop, del soul i del blues nordamericans, amb covers d'artistes com Beatles, John Lee Hooker o Aretha Franklin. 
Però tota aquesta llibertat musical va acabar quan va esclatar la revolució islàmica l'any 1979. El règim de l'Aiatol·là Kohmeini, va tallar de socarrel la música per la mala influència occidental que tenia en el seu jovent i per ser una amenaça per al règim. De fet la major part dels estudis de gravació que hi havien al país es van cremar, i molts dels artistes de música moderna d'Iran, inclosos els del disc Persian Funk, van ser expulsats del país, mentre que d'altres van estar en arrest domiciliari.
Per aquest motiu i pel seu document històric, Persian Funk té un valor incalculable pel seu exotisme musical  i per mostrar-nos els aires de llibertat que es vivia durant els anys 70 del segle XX a Iran. Unes cançons seleccionades després de buscar en arxius gairabé oblidats durant centenar d'hores i que Secret Stash Records ha recuperat per tots nosaltres. Musicalment, com ja hem comentat abans, no aporta massa, però ens mostra una fusió musical on el funk, el rock, el soul i la música d'arrel eren molt presents, i que en molts casos pot recordar a pel·lícules de cinema negre de serie B. Va ser un bon intent de modernitzar un país convuls i a punt de fer fallida. Tot i que els islamistes van fer callar als músics moderns d'Iran, i ho van aconseguir, el que no van poder és eliminar el llegat musical d'uns grups que van revolucionar l'escena del seu país, tot i la seva precarietat musical, i que Secret Stash Records ens mostra en el disc Persian Funk.






divendres, 20 de gener de 2012

SUPERFLY

Santuari de la música negra a Barcelona

El col·lectiu de músics i públic, inquiets pel funk i el soul a Barcelona, sempre ha estat poc valorat, per això és d’agrair que almenys quedi algún reducte com el Marula Cafè o incansables com la gent del col·lectiu Superfly, que ofereixen una bona dosi de música negre per a malalts com nosaltres tots els dijous a la nit a El Col·leccionista de la vila de Gràcia.
De la mà d’Abel Boquera, músic i activista, aquest col·lectiu, de mica en mica i amb una feina de formigueta, va revolucionant l’escena del soul-funk a Barcelona. Les Superfly Party ens postren tots els dijous a la nit les noves tendències musicals i els nous grups que tenen la música de color negre en el seu punt de mira. Arrel de la seva inquietut i amor per la música han nascut els Flytones, potentíssima banda amb gent com Dave Wilkinson o Gaspar St Charles, músics experimentats de l’escena, així com el mateix Abel Boquera als teclats, la banda es complementa amb una bona col·lecció de músics de l’escena barcelonina amb una qualitat excepcional. Per cert que els Flytones, banda resident tots els dijous a El Col·leccionista, acaba de publicar juntamente amb la cantant Sinead Savage, un disc que fará les delícies dels amants del soul i el funk.
Però el passat dissabte 14 de gener, la Superfly Party es va traslladar de Gràcia a Nou Barris, i a un escenari més gran com el de l’Ateneu.  El col·lectiu Superfly juntamente amb altres activistes com la gent de Cultura Inquieta de Getafe, van oferir una gran festa on Flytones van presentar el disc en directe, però també vem tenir el plaer de veure, ballar i escoltar a una de les millors bandes de soul-funk de l’estat com són els madrilenys The Sweet Vandals, un autèntic regal que va omplir de bones vibracions l’Ateneu de 9 Barris fins la matinada.
Després de veure les cares de felicitat de la gent que omplia la sala i que no va parar de ballar fins al final, vull creure que alguna cosa está canviant en l’escena musical de Barcelona i que els amants del soul i el funk, que som molts, ens hem de felicitar per tenir a gent tant sana com el col·lectiu Superfly, però també a grups com Flytones, The Excitements, Cardova, Phat Fred, The Slingshots, Asstrio o The Black Beltones, entre molts i molts altres, que intenten de totes les maneres posibles, sobreviure, transmetre i encomanar la seva passió i malaltia per la música negre. 

dissabte, 7 de gener de 2012

Sticky Soul Fingers

Tribut en clau neosoul a un clàssic dels Stones

La prestigiosa revista musical britànica Mojo, s'ha avançat als homenatges als Stones en motiu del 50è aniversari de Ses Satàniques Majestats, i en el número de gener del 2012 els hi dedica la portada i ens regala un autèntic luxe de disc: Una revisitació des de la primera  a l'última cançó i en clau de neosoul del fabulós disc de principis dels 70, Sticky Fingers, però que per a l'ocasió l'han titulat Sticky Soul Fingers.  Els responsables de Mojo van proposar a una sèrie de figures emergents britàniques i nordamericanes del nou soul com Alice Russell, Sharon Jones & The Dap-Kings, The Bamboos, Black Joe LewisLee Fields, Aloe Blacc o Sugarman 3, entre d'altres, una versió d''una de les cançons del disc i el resultat ha estat espectacular i sorprenent. Cada artista participant ha portat al seu terreny les cançons d'un dels discos més importants de la història del rock. Sticky Fingers que va estar gravat entre finals de 1969 i principis de 1971, estava banyat de blues, country i soul, i va comptar per primera vegada amb la participació de Mick Taylor, substitut de Brian Jones, com a guitarrista oficial de la banda. A l'estat espanyol, la portada original, d'Andy Warhol, amb uns texans amb cremallera original i marcant paquet va estar censurada, i substituida per una on apareixíen uns dits sortint d'una llauna, sent aquesta darrera, la portada per la que han optat els responsables de Mojo pel tribut.
La veritat és que tots els artistes participants en el disc ens mostren la universalitat d'unes cançons que van marcar l'inici d'una nova etapa musical en els Stones, i com a mostra, podeu escoltar les magnífiques versions que han fet Alice Russell, Sharon Jones & The Dap-Kings i The Bamboos. Però el millor que podeu fer és agenciar-vos un exemplar del Mojo de gener de 2012, segur que m'ho agraireu.

STICKY SOUL FINGERS
ALICE RUSSELL "Brown Sugar"

SHARON JONES & THE DAP-KINGS "Wild Horses"


THE BAMBOOS "Can't you hear me knocking"