Són una autèntica bomba de rellotgeria en directe i la banda que está actualmente més en forma del soul i rhythm&blues barceloní. Liderats per la gran veu de Koko Jean,
The Excitements beuen de les fonts del rhythm&blues i el soul old school, i la seva música té la força d’uns primitius
Ike&Tina Turner, o d’artistes més contemporanis com
Sharon Jones and The Dap Kings. Amb un disc acabat de publicar i editat en CD y LP por Penniman Records, la banda ha optat per revisionar clàsics del rhythm&blues com “From now on”, de
Nathaniel Mayer, “Wait a Minute” de
Barbara Stephens, o “Never gonna let you go”, de
Little Richard, però aseguren que el següent disc ja será amb material propi. Aquest 2011 és sense cap mena de dubte l’any de la seva confirmació. Una recomanació: si actúen prop de casa vostra no us els perdeu són una autèntica bomba amb un directe realment explosiu! Hem volgut conèixer més d’aprop al grup i el seu guitarrista Adrià Gual ens ha posat al dia.
Com van sorgir The Excitements? > Teniem ganes de muntar alguna cosa més enfocada al rhythm&blues de principis del seixanta, amb una mica més de soul, i que fos una aposta més en ferm que la nostra anterior banda, i així, vàrem començar a buscar gent que es pogués comprometre en un projecte d'aquestes característiques.
Els components del grup veniu de grups d'estils musicals diferents? > Sí. Venim d'arrels diferents: del garatge, del món del jazz, del blues, i la Koko Jean és potser la que té unes arrels mes eclèctiques, que passen per la música africana, el gospel, el jazz o la música brasilera, producte de la seva trajectòria vital i del països a on ha viscut. Jo crec que la barreja d’influències ha aconseguit enriquir-nos mútuament, absorbint influències els uns dels altres, i descobrint noves eines a l’hora de tocar.
En el món de la música negra gairebé està tot inventat, però en el vostre cas, quin és el secret o la fórmula que feu servir per fer les vostres cançons? > Sobre tot escoltar. Escoltar i estar atent al que es va fer, com es va fer i perquè sona com sona. Encara que, en general i a dia d'avui, escoltar sigui un valor a la baixa.
Una part fonamental de la vostra proposta és la poderosa veu i la presència en directe de Koko Jean Davis. > La veritat és que al principi no era imprescindible que cantés una dona en el grup, estàvem bastant oberts en aquest sentit, però de sobte la vàrem trobar a través d’un anunci a internet. Ella feia poc que havia arribat a Barcelona, d’on és la seva família i abans havia estudiat als Estats Units i s’havia criat a Moçambic, d’on és originària. Vàrem veure alguns vídeos seus i els estils en que es movia no tenien res a veure amb el que teníem pensat, però intuíem que seria més que capaç i, realment, la vam encertar: i tant que podia! I a més a més, era el que ella sempre havia volgut cantar.
Després de dos singles, que s'han venut força bé, ara surt el vostre esperat disc, editat per Penniman Records. > Sí, Penniman està fent una feina impecable. Per al meu gust, és el segell amb més criteri d'aquest país, i bona part de la resta de països. El dos singles han esgotat la primera tirada en pocs mesos i estan pendents de reeditar-se. L’LP ha sortit lògicament en vinil, pero també en CD.
Com ha anat la gravació del disc, heu tingut col·laboracions? > El vam gravar a Red Bell Studios, a Barcelona, i de la producció s’ha encarregat en Mike Mariconda, que potser és més conegut per les seves produccions de punk-rock, pero que té uns coneixements de l’estil envejables. La veritat és que la seva aportació ha estat fonamental, ha millorat el temes considerablement. La sensació quan li envies les cançons i te les torna passades per el seu filtre és semblant a quan envies el teu fill a l’escola i te’ls tornen que sap llegir.
Heu gravat amb tota la banda en directe per donar més autenticitat a la música o per necessitat vital? > Senzillament fa que soni tot més compacte i estalvia una pila de temps. Tocant per separat queda tot més fred i es perd l’energia i la mala llet del directe. Realment no ho podem concebre d'altra manera.
The Excitements están més a prop d'uns primitius Ike & Tina Turner o de l'explosiva Sharon Jones & The Dap Kings? > Estilísticament sens dubte estem mes a prop del primers Ike & Tina Turner, però en l'aspecte personal, a la Sharon Jones me l’estimo molt.
The Excitements ja heu viatjat i tocat per diferents països europeus. Es valora més aquest tipus de proposta de música negre a Europa que no pas a l'estat espanyol o a Catalunya? > Més que valorar-se crec que el mercat ja no es Barcelona, Catalunya o Espanya. En aquest circuit, el nostre mercat natural és Europa. Plataformes com myspace o qualsevol altre xarxa social fan que et coneguin arreu molt fàcilment, i per a un grup, actualment no és mes car anar a París que a A Corunya.
Des del vostre punt de vista, com está actualment el panorama de la música negra a Catalunya? > Doncs més o menys com ha estat sempre. Nosaltres no som gaire de plorar, i al final del dia, tot depèn de que hi hagi gent que et vingui a veure als concerts, i res més. Els ajuntaments es gasten menys calers en concerts en aquest moment, però la cosa està en intentar no dependre del diners públics: si ho fas, al final et creus que hi tens dret, com a l’educació gratuïta o l’assistència sanitària universal, i no és ni de bon tros així.
