THE SLINGSHOTS

Groove barceloní
Abans de marxar de vacances us volem presentar a una de les bandes barcelonines amb un dels millors directes de soul-funk, The Slingshots. Els barcelonins van iniciar el seu projecte l’any 2008 amb l’intenció de recuperar i recordar l’energia rítmica del deep funk, les càlides melodies vocals del soul i la riquesa instrumental del jazz. The Slingshots tenen un bagatge musical extraordinari i actualment els seus components formen part d’altres projectes com Soweto, Tirantlofunk o Vermouth Time. Díes abans de la presentació al Marula Café del seu primer disc,un single de vinil amb les cançons “The Sooner” i “Slingfunk”, editat per Lovemonk Discos Buenos vem poder parlar amb ells...Amb tots vosaltres The Slingshots!!!

BOOGALOO INVESTIGATOR: La vostra proposta intenta recuperar l'energía del deep-funk amb matissos del soul i jazz. Quins son els vostres referents en aquest aspecte?
THE SLINGSHOTS: Les influències del grup són molt variades però es poden resumir en formacions i artistes de la talla de James Brown, The Meters, Mickey & The Soul Generation, Maceo Parker, Clarence Wheeler o Jimmy Mc Griff... Ens costa limitar-nos però de fet, podem dir que ens agraden gairebé tots els grups que han fet música negra a finals dels 60 i principis dels 70, ja sigui soul, funk, rhythm&blues, o jazz i també d'altres estils com la bossa o la música jamaicana. Aquesta obertura de ment ens ajuda a donar força a la nostra música i a sortir-nos de les pautes establertes que marquen les etiquetes.
BOOGALOO INVESTIGATOR: Es pot parlar d’un nou moviment de música negra a Barcelona o encara en un procés embrioanri?
THE SLINGSHOTS: L'actual escena de la música negra a Barcelona? Doncs molt blanca. No som partidaris d’obsessionar-nos en la música negre perquè de fet som blancs. A Barcelona hi ha molts blancs tocant música negra, negre és bàsicament el ritme però si una banda té bon groove és negre ja sigui tocant pop, rock, soul, folk o funk...
BOOGALOO INVESTIGATOR: Però no em negareu que ara hi ha molts més grups?
THE SLINGSHOTS: Sens dubte! Però bandes remarcables no hi ha tantes. També hi ha molta més acceptació per part del públic i molts locals fan una aposta descarada per aquest tipus de música com el Marula Cafè amb bons dj’s. Potser sí que alguna cosa està passant i ara els hi arriba el torn a les bandes.
BOOGALOO INVESTIGATOR: El vostre primer disc, ha estat produït per Miguelito Superstar de La Fundación Tony Manero, com ha estat treballar amb ell?
THE SLINGSHOTS: El disc és un single de vinil amb les cançons “The Sooner” i “Slingfunk”, i l’ha editat per Lovemonk Discos Buenos, una discogràfica de Madrid. Pel que fa al Miguelito ha estat un plaer poder treballar amb ell. Estem parlant d'un personatge clau d'aquesta escena a l'estat espanyol i la seva experiència ens ha vingut molt bé, s’ha implicat molt en el projecte.
BOOGALOO INVESTIGATOR: Us considereu uns apassionats de la música negra?
THE SLINGSHOTS: Evidenment, i la volem portar cada cop més al nostre terreny per fer-la definitivament nostra per aconseguir el nostre so ben aviat. Som 7 blanquets amb un definitiu gust per la música negra i que li foten cada cop més collons, aquest és el nostre propòsit i morirem en el camí si fa falta.

Cookin' On 3 Burners, els cangurs australians del hammond sound

Després d'un temps perduts, tornem de nou per recomanar-vos petites joies amagades i que sempre val la pena recordar. Us proposem un viatge a Austràlia per descobrir a un trio realment fantástic, els Cookin' On 3 Burners, una grup que els amants del soul-funk & boogaloo ens agrairan. Creats a la ciutat de Melbourne l'any 2000 per tres autèntics malalts de la música negra, la banda está formada per Lance Ferguson a la guitarra, Ivan Khatchoyan als tambors i l'autèntica ànima del grup Jake Mason a l'orgue hammond. Amb un concepte musical inspirat en grans mestres de l'escena del soul-jazz dels anys 1960/70, com Jimmy Smith o Jimmy McGriff, els australinas tenen suficient material discogràfic per alegrar-vos el dia entre singles i LP's, però nosaltres us recomanem que feu una escolta als dos últims, Baked, broiled and fried, de l'any 2007 i el darrer del que nosaltres tinguem constància, Soul Messin, del 2009. Dos discos que, per cert, podreu trobar i escoltar tranquilament a spotify. Tot i la distància que els separa del vell continent, Cookin'On 3 Burners han realitzat diferents gires per Europa i fins i tot van visitar el Marula Cafè el 24 de setembre del 2009 . De moment i mentre esperem material nou del grup i també que ens facin un altre visita a Barcelona, us deixem amb un video de la gira del 2009 al Boogaclub de Granada, perque comprobeu com s'ho fan els Cookin'On 3 Burners en directe. Bon cop de funk!!!

THE EXCITEMENTS "Excitant rhythm & soul"

Són una autèntica bomba de rellotgeria en directe i la banda que está actualmente més en forma del soul i rhythm&blues barceloní. Liderats per la gran veu de Koko Jean, The Excitements beuen de les fonts del rhythm&blues i el soul old school, i la seva música té la força d’uns primitius Ike&Tina Turner, o d’artistes més contemporanis com Sharon Jones and The Dap Kings. Amb un disc acabat de publicar i editat en CD y LP por Penniman Records, la banda ha optat per revisionar clàsics del rhythm&blues com “From now on”, de Nathaniel Mayer, “Wait a Minute” de Barbara Stephens, o “Never gonna let you go”, de Little Richard, però aseguren que el següent disc ja será amb material propi. Aquest 2011 és sense cap mena de dubte l’any de la seva confirmació. Una recomanació: si actúen prop de casa vostra no us els perdeu són una autèntica bomba amb un directe realment explosiu! Hem volgut conèixer més d’aprop al grup i el seu guitarrista Adrià Gual ens ha posat al dia.
Com van sorgir The Excitements? > Teniem ganes de muntar alguna cosa més enfocada al rhythm&blues de principis del seixanta, amb una mica més de soul, i que fos una aposta més en ferm que la nostra anterior banda, i així, vàrem començar a buscar gent que es pogués comprometre en un projecte d'aquestes característiques.
Els components del grup veniu de grups d'estils musicals diferents? > Sí. Venim d'arrels diferents: del garatge, del món del jazz, del blues, i la Koko Jean és potser la que té unes arrels mes eclèctiques, que passen per la música africana, el gospel, el jazz o la música brasilera, producte de la seva trajectòria vital i del països a on ha viscut. Jo crec que la barreja d’influències ha aconseguit enriquir-nos mútuament, absorbint influències els uns dels altres, i descobrint noves eines a l’hora de tocar.
En el món de la música negra gairebé està tot inventat, però en el vostre cas, quin és el secret o la fórmula que feu servir per fer les vostres cançons? > Sobre tot escoltar. Escoltar i estar atent al que es va fer, com es va fer i perquè sona com sona. Encara que, en general i a dia d'avui, escoltar sigui un valor a la baixa.

Una part fonamental de la vostra proposta és la poderosa veu i la presència en directe de Koko Jean Davis. > La veritat és que al principi no era imprescindible que cantés una dona en el grup, estàvem bastant oberts en aquest sentit, però de sobte la vàrem trobar a través d’un anunci a internet. Ella feia poc que havia arribat a Barcelona, d’on és la seva família i abans havia estudiat als Estats Units i s’havia criat a Moçambic, d’on és originària. Vàrem veure alguns vídeos seus i els estils en que es movia no tenien res a veure amb el que teníem pensat, però intuíem que seria més que capaç i, realment, la vam encertar: i tant que podia! I a més a més, era el que ella sempre havia volgut cantar.
Després de dos singles, que s'han venut força bé, ara surt el vostre esperat disc, editat per Penniman Records. > Sí, Penniman està fent una feina impecable. Per al meu gust, és el segell amb més criteri d'aquest país, i bona part de la resta de països. El dos singles han esgotat la primera tirada en pocs mesos i estan pendents de reeditar-se. L’LP ha sortit lògicament en vinil, pero també en CD.
Com ha anat la gravació del disc, heu tingut col·laboracions? > El vam gravar a Red Bell Studios, a Barcelona, i de la producció s’ha encarregat en Mike Mariconda, que potser és més conegut per les seves produccions de punk-rock, pero que té uns coneixements de l’estil envejables. La veritat és que la seva aportació ha estat fonamental, ha millorat el temes considerablement. La sensació quan li envies les cançons i te les torna passades per el seu filtre és semblant a quan envies el teu fill a l’escola i te’ls tornen que sap llegir.
Heu gravat amb tota la banda en directe per donar més autenticitat a la música o per necessitat vital? > Senzillament fa que soni tot més compacte i estalvia una pila de temps. Tocant per separat queda tot més fred i es perd l’energia i la mala llet del directe. Realment no ho podem concebre d'altra manera.
The Excitements están més a prop d'uns primitius Ike & Tina Turner o de l'explosiva Sharon Jones & The Dap Kings? > Estilísticament sens dubte estem mes a prop del primers Ike & Tina Turner, però en l'aspecte personal, a la Sharon Jones me l’estimo molt.
The Excitements ja heu viatjat i tocat per diferents països europeus. Es valora més aquest tipus de proposta de música negre a Europa que no pas a l'estat espanyol o a Catalunya? > Més que valorar-se crec que el mercat ja no es Barcelona, Catalunya o Espanya. En aquest circuit, el nostre mercat natural és Europa. Plataformes com myspace o qualsevol altre xarxa social fan que et coneguin arreu molt fàcilment, i per a un grup, actualment no és mes car anar a París que a A Corunya.
Des del vostre punt de vista, com está actualment el panorama de la música negra a Catalunya? > Doncs més o menys com ha estat sempre. Nosaltres no som gaire de plorar, i al final del dia, tot depèn de que hi hagi gent que et vingui a veure als concerts, i res més. Els ajuntaments es gasten menys calers en concerts en aquest moment, però la cosa està en intentar no dependre del diners públics: si ho fas, al final et creus que hi tens dret, com a l’educació gratuïta o l’assistència sanitària universal, i no és ni de bon tros així.

Record Kicks, la Trattoria italiana del soul, el funk i el boogaloo

Amb base a Milano, Record Kicks és una de les grans escuderies i un clar referent a Europa pel que fa a la música negra i més concretament al soul i el funk. Amb moltes similituts amb la discogràfica alemanya Unique Records, els italians són uns autèntics descobridors d'autèntiques joies del funk i el soul europeu, de fet són els creadors dels recopilatoris Soulshaker, autèntics manuals introductoris al soul, el funk i el boogaloo. La seva escuderia está formada per grups italians com The Link Quartet, Milano Jazz Dance Combo o la Soulfoul Torino Orchestra, però s'alimenta musicalment de grups anglosaxons com els nordamericans Diplomats of Solid Sound o The Third Coast Kings, australians com The Liberators i sobretot del planter del Regne Unit amb grups tant impressionants com The Baker Brothers, Hannah Williams& The Tastemakers, The Private Hammond Orchestra, Baby Charles i la última joia de la corona i uns autèntics trencapistes com son Nick Pride&The Pimptones i el seu modern-jazz, que publiquen disc a mitjans de maig. Però per anar obrint boca us deixem amb els dos clips del single d'avançament, tota una declaració de principis de jazz-funk.
Però si voleu saber més. el millor que podeu fer és entrar a la seva web http://www.recordkicks.com i descobrir l'arsenal que tenen aquests italians, segur que no us defraudarà. Bon cop de funk!!!

Vermouth Time... "hammond pata negra"

Després de tenir durant un temps oblidat el blog, reprenem l'actualitat amb els Vermouth TIme, super banda de soul-lazz que ja us hem presentat anteriorment i que ara está de nou de plena actualitat pels concerts que tenen programats a Barcelona i per la nova incorporació del guitarrista Sebas Corbella, que li dona més consistència al seu so. L'ara quintet va protagonitzar un fantàstic concert el passat divendres 8 d'abril al Bel-Luna Jazz Club, el local del centre de la ciutat que intenta ser una mena de Blue Note o Ronnie Scott's Club a la catalana. La banda liderada pel trompetista Marc Mena, va oferir un concert ple de groove, on no van faltar clàssics, però també cançons de collita pròpia que ompliran el primer treball discogràfic que diuen gravaran en breu. El proper divendres 15 al Marula Cafè i el dissabte 16 d'abril de nou al Bel-Luna, Vermouth Time oferiran dues noves sessions de soul-jazz plena de bon rotllo i sobretot bones vibracions per no para de ballar des de la primera a l'última cançó i que us recomanem.

Díes abans de la seva actuació al Bel-Luna, vem poder parlar amb els seus components i aquest és el resum de la trobada.

Vermouth Time 

"un bon aperitiu de soul-jazz"!!!

Vermouth Time és fruit de les vostres inquietuts musicals?

La banda va néixer amb la intenció de recrear el soul-jazz, característic dels anys seixanta. Al principi ens basàvem en versions de temes de la època. Més endavant vam trobar interessant crear un nou repertori incloent-hi composicions pròpies. Això va fer que el grup anés trobant el seu sò i es consolidés un estil propi, una manera d’enfocar el Soul-Jazz.

Sou dels pocs grups que reivindica el so Hammond que va popularitzar gent com Jimmy Smith o Jimmy McGriffin. Us sentiu una mica marcians a Catalunya, tot i que cada cop hi ha més bandes que l'utilitzen?

No especialment. Cada vegada hi ha més gent que opta per incloure aquest instrument dins la formació i hi ha molt bons instrumentistes. El que és més inusual és trobar-se un Hammond B3 als directes degut al seu complicat transport.

Tot i que està clar que el soul-jazz és la vostra senyal d’identitat, quins grups o solistes són els culpables de la vostra passió per aquest tipus d'estil ?

En podríem dir molts: Lou Donaldson, Lee Morgan, Jack McDuff, Donald Byrd... etc. Tots ells mesclaven el soul-jazz amb el hard bop. En definitiva, utilitzaven elements de la tradició negre com el gospel o el blues o també influències llatines com el boogaloo. També hi ha grups actuals que han optat per recrear aquest estil com Sugarman’s Three.

Teniu un EP/CD promocional, però quan tindrem nou LP de Vermouth Time?

En breu. Recentment hem optat per incloure guitarrista a la formació, en Sebas Corbella, que ha estat una gran aportació a la banda, i estem preparant el nou repertori per entrar a l’estudi de seguida que estigui llest.

Com veieu el nou  moviment de música negra a Barcelona?

Hi ha moltes bandes noves i de no tant noves que aborden amb respecte la música negra en totes les seves variants. Ens fa contents que això sigui així. Gent com The Excitements, Fundacion Tony Manero, The Slingshots, Soweto o Phat Fred, etc,  músics que admiren la música negra i cuiden els seus projectes.

Quins projectes teniu a curt termini?

La nostre energia ara mateix va dirigida a confeccionar un bon directe amb la nova formació per seguidament entrar a l’estudi. Som tots músics inquiets i Vermouth Time esta en constant evolució.

Pòquer de dones al funk britànic

El 8 de març és el dia Internacional de la Dona Treballadora, jornada reivindicativa en tots els aspectes ja que encara queda molta feina per fer, i en el món de la música també. Nosaltres ens voler sumar a aquesta data reivindicant el paper de la dona en el món del funk amb la recomanació de quatre dones del neofunk britànic del segle XXI a les que heu de seguir la pista. Un quartet imprescindible banyat en or musical de color negre.

ALICE RUSSELL


Aquesta rossa d’ulls blaus va començar la seva carrera cantant al cor d’una esglessia de Brighton. Ha publicat fins el moment 3 discos en solitari, però la seva gran veu i passió pel soul i el funk la portat ha col·laborar amb gent de la talla de Roy Ayers, The Roots, Lonnie Liston Smith, De La Soul, The Quantic Soul Orchestra i The Bamboos. Actualment és una de les cantants de soul/funk més populars del Regne Unit.

LAURA VANE

Amb un disc al mercat, editat al 2009, Laura Vane s’ha guanyat el cor de molts aficionats al funk del centre d’Europa, però encara no ho ha fet dels seus veins de Londres. Acompanyada dels Vipertones, la seva banda inseparable, Laura Vane a actuat per mitja Europa i actualment está preparant el seu segón disc, que seguirá la mateixa línia de soul/funk old school.

BABY CHARLES


Baby Charles venen de Brighton, autèntic niu de grups de música negra al Regne Unit. La banda liderada per la cantant Charles Dionne van publicar el seu primer disc l'any 2008 i la seva proposta ens acosta a un deep-funk ple de força interpretativa i amb una banda espectacular. És una de les cantants protegides de gurús del funk com Andy Smith, Keb Darge o Snowboy. Sembla ser que estan preparant nou material per aquest 2011.

CORRINA GREYSON

És una de les noves veus del soul-funk londinenc, Corrina Greyson ha col·laborat amb diferents artistes com The New Mastersounds o els italians The Link Quartet, entre d'altres. Habitual del circuit de clubs de la capital britànica com el 100 Club o el Jazz Cafè, Corrina Greyson és un diamant en brut del nou funk britànic que el mes de maig del 2010 va realitzar una petita gira per l'estat espanyol i que molt pocs la van poder veure al Jamboree de Barna.

SOVIET FUNK

Des de Rússia amb amor… pel funk!!!

Un tresor de les inquietuts musicals d’un entusiasta de la música moderna a l’ex Unió Soviética, una autèntica joia que fará les delícies dels buscadors de tresors musicals. Un disc gravat per un tal Pavel Sysoyev entre els anys 1971 i 1976, un empleat de l’anomenada “Comissió Estatal de l’URSS per a la Televisió i Radiodifusió", mitjans de comunicació que estaven controlats per l’estat. El senyor Pavel Sysoyev sembla ser que es dedicaba a fer les sintoníes per a la televisió però quan podía i no el controlaban es dedicaba juntament amb uns quants amics bojos pels sons prohibits, a crear la seva pròpia música i es tancaven a l’estudi de manera il·legal fins a altes hores de la matinada i quan ningú els controlaba feien autèntiques jam sessions. Malgrat les restriccions que patía l’Unió Soviética, molts músics i ciutadans van tenir accés, tot i que molt limitat a gravacions de funk nordamericanes com Sysoyev que va adquirir una petita col.lecció de discos de R & B i de Jazz d'un amic, i ho va aprofitar per educar musicalment a tota una generació de músics soviètics que van al·lucinar amb la música que es feia als Estats Units. Aquest grapat de músics de formació clàssica va ser capaç de recrear un so arrelat al funk més pur però també molt proper al jazz-rock i fins i tot al jazz-rock progressiu. Aquest primer volum de Soviet Funk, editat per Secret Stash Records, va ser posible gràcies al contacte que va mantenir aquesta discogràfica amb el mateix Sysoyev, que es van assabentar de l'existència d'aquestes gravacions que s’havien mantingut oblidades i plenes de pols en algún arxiu de la Televisió Russa, i en questió de dies van arribar a un acord per editar-les. Unes cintes amb centenars d’hores de gravació que ara han vist la llum amb Soviet Funk Vol. 1, però només és una petita mostra del catàleg de gravacions produïdes i gravades per Pavel Sysoyev i els seus amics un petit tast del que vindrà, de fet acaba d’editar-se el segón volum d’aquesta col·lecció.

Una autèntica descoberta que ens mostra a uns quants bojos per la música negra a l’ex Unió Soviètica durants els anys 70, i que van saltar-se totes les restriccions per oferir i mostrar la seva passió pel funk nordamericà.

Us deixem amb un petit tast del que podeu trobar al disc Soviet Funk (Secret Stash Records 2010). Des de Rússia amb amor… pel funk!!!